Piscolabis, una paraula de gran significat

Ja fa uns quants anys vaig conèixer en un viatge organitzat un dels actors de la sèrie televisiva Verano Azul. Malgrat ser de Madrid, tenia certes vinculacions amb Catalunya i per això entenia el català i podia seguir les converses que la resta del grup –casualment tots catalans- manteníem en la nostra llengua. Un dia, parlant de la llengua, em va comentar que la paraula que més el meravellava del català era mocador. Amb una ganyota de cert menyspreu vers el pañuelo deia que mocador es superior porque es expresiva de la acción de recogida de los mocos y no una palabra que sólo indica que es un paño pequeño, sin utilidad concreta


Aquest comentari marginal, dit en una tertúlia distesa i intranscendent, em va quedar gravada i des de llavors, de forma inconscient, hi ha paraules que em meravellen per si mateixes. A partir d’aquell moment les paraules les miro amb més admiració i del castellà, per exemple, me’n fascina una que vaig sentir a Mèxic quan una mare que li deia al seu fill entremaliat: ¡Te voy a dar una nalgada!–la nostra plantofada al cul, expressió que també m’agrada. Ja ho veieu, a partir d’una conversa intranscendent podem arribar a canviar la percepció diferent i engrescadora de la nostra pròpia llengua i de la resta de llengües.


Tot això ve a tomb perquè avui fa 100 anys de la Secció Filològica de l’IEC i que culminà amb la redacció en fitxes del primer diccionari que esdevindria normatiu, efemèride que des de la Catosfera es vol celebrar amb l'apadrinament d’una paraula per bloc amb la iniciativa de Aparaula'm a través del projecte de Paraula viva. Després de segles d’utilització del català escrit de manera precària- i fins i tot intuïtiva- aquest primer pas va representar un canvi molt important cap a la normalització lingüística i la cohesió de l’idioma, amb totes les limitacions i mancances que això suposava encara. És curiós com les decisions que, encara avui, es prenen des de l’IEC poden arribar a crear petites polèmiques (bloc o blog per exemple) i en canvi en altres llengües en què moltes de les normes són centenàries i presses sense tant de rigor científic, com passa amb el castellà per exemple, aquestes discussions no sorgeixen malgrat que les normes puguin ser força més aleatòries que les que es prenen per al català.


Per aquests motius, quan em vaig plantejar de participar en aquest nou homenatge col·lectiu blocaire (en aquest cas a una tasca), la tria va anar directament a la paraula Piscolabis que defineix aquest bloc mateix. De fet, quan vaig haver de triar el nom per al bloc, el primer amb el que vaig pensar va ser el d’Imatges i paraules però ja n’hi havia un altre que es deia més o menys igual, i a més hi havia hagut la magnífica col·lecció de llibres de Lumen que vinculava literatura i fotografia, que es deia així. Per tot plegat em va semblar que calia buscar-ne un altre i evitar plagiar noms d’altri, ja que això no era la millor manera de començar amb un bloc.

Després d’aquesta primera opció que vaig descartar, em vingué al cap una paraula que havia sentit mil vegades a casa i que m’agradava: Piscolabis! A casa el meu pare sempre deia als amics perquè es quedessin a dinar o sopar, improvisadament, no patiu que ja farem un piscolabis, amb aquest plural majestàtic, com si ell entrés mai a la cuina! Aquesta paraula definia una menjada, feta amb diverses coses per picar agafades de la nevera, del rebost o comprades a darrera hora, el que implicava una diversitat que finalment acomplia l’objecte de fer-ho digerible. Aquest record familiar em va fer triar la primera paraula i li vaig afegir el Librorum perquè era un toc irònic a l’Índex Librorum prohibitorum que es publicà entre els segles XVI i XX, per perseguir tota mena de llibres que fossin considerats pecaminosos i que esdevingué un catàleg ben divers.

Com que piscolabis era una paraula segurament degenerada (que no derivada) del llatí, vaig creure que era una combinació divertida. Des d’un bon principi, i ja en van tres, la capçalera que es renova cada any inclou la definició de les paraules Piscolabis Librorum, a la manera d'homenatge a l’artista Kosuth en la seva obra conceptual. Així doncs a la capçalera podeu llegir la definició de diccionari tant de Piscolabis (M. Refrigeri, menjada o beguda que hom fa fora de les hores ordinàries de menjar. [del cast. Piscolabis, probablement de formació burlesca pseudollatina sorgida sorgida en ambients clericals, comp. Amb pizca “mica” i un segon element que recorda un futur verbal com cibabis “menjaràs”]) com de Librorum (m. pl. dels llibres [del llatí: liber; genitiu plural]).

Aquestes dues llatinades (idioma del que només conec les beceroles) em permetien des d’un bon inici definir el que cercava amb aquest bloc i que crec que he aconseguit: la diversitat en el sentit més ampli de la paraula. Així doncs, aquest bloc ha intentat endinsar-se, a través dels seus 170 apunts, al món de l’estètica dels llibres i de les seves circumstàncies i oferir unes informacions al màxim de solvents i d’imatges de suficient qualitat per a que estiguin disponibles a la xarxa sota la llicència Creative Commons.

Gràcies a aquest esforç gràfic realitzat de manera lenta (en gairebé quatre anys) a través del Piscolabis Librorum i també a través de la Galeria d’Imatges(esforç compartit amb amics d’abans i de després d’Internet) crec haver “empastifat” (gran paraula, també!) la xarxa d’imatges de gran resolució, de les quals em consta que hom hi troba aplicació, tal com ens indica el comptador de visites, que també comptabilitza les descàrregues. A més, l’altra idea del bloc que crec que s’ha acomplert és la d’oferir imatges no només d’una part dels llibres (la coberta que és el que normalment s’exposa) sinó també l’interior del llibre que és on els impressors, dissenyadors, il·lustradors, tipògrafs, publicistes, enquadernadors, editors... s’hi han esmerçat per aconseguir una obra total que fos agradable o útil al lector.

L’estètica i la temàtica durant aquests gairebé quatre anys han estat d’allò més variades, un autèntic festival piscolabero: des de llibres de l’any de la picor, a publicacions recents; de llibres d’artistes consagrats, a les publicacions més humils; des de llibres clandestins, a llibres de propaganda oficial; de llibres religiosos i pietosos, a llibres revolucionaris anticlericals; de llibres infantils, a no aptes per a menors; de llibres locals, a internacionals i fins i tot als anomenats exòtics; de llibres d’alt contingut literari, a d’altres de rima popular; obres amb dedicatòries; de materials diversos (ós, pergamí, paper, ginesta, fulla de palma, suro, pedra, metall... ); de formes diverses, i també comentaris a exposicions de poca difusió mediàtica però no per això menys importants, etc. A més, hem fet públiques troballes que van des dels manuscrits d’El Trapecio (actualment a la BNC), a una edició inèdita (1589 del Llibre dels Bons amonestaments d’Anselm Turmeda, fins a concretar quin pot ser el primer llibre amb numeració de tiratge en català (1880) i el primer àlbum a la manera de TBO i en català, Vida d'un dona, o el primer llibre d’Espanya piratejat fotogràficament del 1880, la localització d’un incunable litogràfic, o les més que significatives diferències entre edicions de la Cartilla escolar antifascista... entre uns quants exemples.

Aquest aiguabarreig (una altra gran paraula!) és el que ha donat la salsa que pretenia a un bloc que ha intentat des del rigor divulgar una mica el patrimoni bibliogràfic destacant-ne, per limitacions i dèries personals, la producció realitzada a Catalunya. Cada apunt ha estat arrodonit per comentaris dels lectors que han matisat, puntualitzat i aportat notícies que han acabat millorant els apunts. A més, a través de la virtualitat del bloc puc afirmar que he conegut gent molt interessant i amb alguns d’ells, per proximitat, hem pogut mantenir una amistat més que desvirtualitzada. Puc afirmar, sense cap mena de dubte, que durant aquests gairebé quatre anys he après molt i això ho dec a una paraula: piscolabis. Tant senzilla i tant complexa.

PD. No us perdeu la paraula Bacona que el bloc paral·lel i no apte per a menors Piscolabis Librorum maioris ha apadrinat per a aquest Aparaula'm