Petit assaig entorn de les primeres guies de Barcelona (s. XIX), una visió de com ens vèiem.

Avui fa 20 anys des la inauguració dels jocs olímpics de Barcelona i si d’una cosa van servir no hi ha cap mena de dubte que fou per a situar a Barcelona com a un dels centres neuràlgics del turisme internacional. No entraré a valorar les parts positives i negatives tant de les olimpíades com de la conversió d’algunes parts de Barcelona en un parc temàtic perquè no toca, sinó que avui intentarem parlar de l’evolució de la ciutat a través de les primeres guies turístiques de Barcelona.

El primer que m’ha sobtat és que no hagi trobat cap estiudi sobre l’evolució de les guies turístiques de Barcelona al llarg del temps, ni tant sols quina en fou la que podem considerar com la primera guia turística de Barcelona. És per això que de manera agosarada intento fer una reconstrucció del que van ser les primeres guies de Barcelona. L’any passat ja vam veure una Guia de Roma del s. XVII però aquestes guies eren més guies devocionals (com la del Còdex Calixtinus del s. XII, recentment recuperat)  que guies pròpiament turístiques. Fou durant el  s. XVIII que el turisme, tal com el coneixem avui en dia, començà a formar part de les activitats d’oci de l’aristocràcia i burgesia europea. Per aquest motiu les guies turístiques a Europa no van començar a escriure’s fins a aquesta època.


Les primeres guies portaven més o menys el títol de Guia de Forasteros que foren una espècie de compendi mínim del que es podia necessitar en visitar una ciutat. Aquestes guies, però, gairebé tenien més una finalitat comercial i anaven adreçades més al homes de negocis que no a visites turístiques. La primera que he pogut documentar d’aquesta tipologia data del 1778 i és una obra de Joseph Algava Márquez Bellón titulada Barcelona à la mano i fou editada per la Impremta de Joan Centenè.


Amb el suggerent títol de  Diversión de ciudadanos, norte seguro de forasteros y estrella luciente de Barcelona aparagué el 1802 una nova guia deguda a A.B.C.E, de qui en desconeixem totalment la seva identitat i que publicà la Vídua Aguasvivas i el matrimoni Garriga. El 1815 l’impressor Agustí Roca en treu una altre ja amb el títol de Kalendario manual y guia de forasteros en Barcelona, a qui seguí l’obra de Felip Roca i Lavedra amb el títol d’El amigo del forastero en Barcelona y sus cercanías, publicat per Josep Solà el 1831. Curiosament el mateix any surt la competència dels impressors Garriga i Aguasvivas amb el títol de Manual de Forasteros. Que les guiarà a saber el número cierto de Parroquias, conventos, Plazuelas y Calles de la Excelentísima ciudad de Barcelona y su Barceloneta.


Aquestes guies, però, eren bastant limitades malgrat ser un molt bon punt d’inici per a mostrar com era la Barcelona de principis del s. XIX. Fou la impremta Saurí la que s’especialitzà a partir d’aquest moment en el tema de les guies confeccionant la seva Guia de forasteros en Barcelona, judicial, gubernativa, administrativa, comercial, artística y fabril  del 1841 i 1842. A partir d’aquesta data s’anà reimprimint i actualitzant les dades que hi apareixien ja que es tractava més d’una guia de negocis i institucional que una guia turística a la manera d’una Guia del 010 avant-la-lettre.


Com veiem, aquestes guies no funcionaven encara com a autèntics reclams turístics de la ciutat, sinó com a agendes de negocis força interessants i amb dades útils per a aprofitar de fer el turista però més com a llistats que com a explicacions històriques. El 1847, però, en sortiren dues més, una titulada Guia de Barcelona para 1847 de Miquel Dubà i Navas i l'altre Guia-cicerone de Barcelona d'Antoni  Bofarull. La primera guia era una mica com les altres, apuntava les informacions bàsiques i burocràtiques de la ciutat. Per a això és important que el 1847 Antoni de Bofarull, personatge clau en la Renaixença de la cultura catalana, escrigués la seva Guia-cicerone de Barcelona o sea viajes por la ciudad con el objeto de visitar y conocer todos los monumentos artísticos... publicada per la Imprenta del Fomento. A diferència de les altres guies aquesta no porta gairebé informacions útils per a un viatger més enllà de les informacions estrictament històriques, artístiques i culturals, el que avui en diríem turístiques.


En la introducció Antoni de Bofarull ja insinua que aquesta és la primera guia d’aquestes característiques de Barcelona quan comenta que con la publicacion de esta obra he creido hacer un gran servicio á mis conciudadanos, y aun pudiera haber sido este de mas entidad, si mayores hubiesen sido mis fuerzas: conténtome, sin embargo, con la conviccion de que si este no ha sido tal, servirà al menos de camino para que otros, mas capaces que yo, hagan la obra completa. La guia es molt interessant perquè podem observar què es destacava a mitjans del s. XIX de la Barcelona històrica i a més perquè conté el que podem considerar el primer itinerari turístic per Barcelona amb un plànol en el que a mà es dibuixà l’itinerari recomanat per no perdre’s detall.


La Guia-cicerone,però, pateix d’un defecte que el mateix Antoni de Bofarull ja reconeix quan diu que no hi ha res de modern porque estoy tanto por lo antiguo y me admiran tanto los hombres de otros siglos, que , al pensar en ellos, todo lo de este siglo me parece raquítico y mezquino, inclusas sus obras. Així doncs, Antoni de Bofarull no ens explica gairebé res que no sigui de l’antiguitat mitològica, clàssica o medieval, les seves grans dèries. No oblidem que acabaria sent el director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.  Bofarull divideix el llibre en tres capítols, un primer itinerari per l’interior de la ciutat, un segon itinerari per les muralles de la ciutat (amenaçades d’enderroc pel crit d’Abajo las Murallas!) i un diccionari dels carrers que tenen alguna cosa interessant a nivell arqueològic, cultural o històric. Com que no li agrada el nou el barri de la Barceloneta és totalment ignorat tant del text com del mapa.


Com que ja ha vist que les diverses guies de Barcelona es copien entre elles a l’inici de la seva Guia-Cicerone hi ha una contundent advertència que deixa els de les SGAE en segon terme en dir que al que no le plazca mi franqueza (la de no incloure l’època moderna), deje de comprar mi libro y se ahorrará disgusto: yo solo hago lo que puedo, y mi deseo es vivir en paz. Debo con todo hacer una advertencia, y es, que esta paz no la sostendré con el osado librero que se atreva á reimprimir mi libro, porque ende de lo que resulte de aquello que se llama libertad de imprenta, ha de imprimirle una marca mi saña literaira, que no se la borra jamás.


Dos anys després -el 1849- la impremta de Manel Saurí publica el seu Manual histórico-topográfico estadístico y adminsitrativo ó sea Guia General de Barcelona. Aquesta guia representa un pas més enllà de les anteriors més burocràtiques per a incloure contingut històric i cultural i una gran novetat: il·lustracions xilogràfiques dels racons més insignes de la ciutat. Preventivament, però, ja afirma que los que deseen adquirir mayores conocimientos sobre antigüedades, recuerdos y hechos históricos de Barcelona, lo hallarán en la Guia-Cicerone, que publicó nuestro apreciable compatricio, Don Antonio de Bofarull. Una manera elegant d’esquivar qualsevol acusació de plagi i de reconeixement vers el primer escriptor que intentà fer un compendi complert i complex de la història, cultura i art de Barcelona destinada als visitants o propis barcelonins. administro


La guia de la Impremta de Manel Saurí, però, inclou tota una sèrie d’informacions complementàries que la fan molt més rica de contingut que les anteriors que havia publicat des del 1841. La guia ens informa des de dades estadístiques (naixements, morts, matrimonis... guies del transport a Barcelona (vaixells, trens –la inauguració de la línia Barcelona-Mataró fou el 1848), correus, dades de l’administració tant local com militar, eclesiàstica o estatal o informacions més complexes com el  carácter de los habitantes. La guia acaba amb una més que complerta informació sobre els oficis més diversos que hom pot trobar a Barcelona amb tots els seus professionals i l’adreça d’on localitzar-los.
Aquesta guia inclou un mapa final que inclou la Barceloneta perquè aquí si que s’engloba tot el que la ciutat era en aquell moment independentment de quan es va construir originariament. De fet es lamentava  que una ciudad como Barcelona, la cual por el continuo aumento de su poblacion, el progresivo desarrollo de su industria y el moviemiento mercantil contínuo de su puerto, en el dia el mas concurrido de España, se cuenta por una de las capitales mas notables de Europa; carezca de una completa que sirva de Guia en sus negocios y diligencias, no solamente á sus habitantes sino tambien á los innumerables forasteros que á todas horas entran y salen por sus puertas. Sense cap mena de dubte aquesta guia que incloïa informació fonamental del seu passat també incloïa informació sobre el seu present més dinàmic i professional.

Aquestes guies, però, quedaren superades sobretot a partir de les que van sortir en motiu de l’exposició del 1888 com la Guia del forastero en Barcelona y sus alrededores de Josep Coroleu que a més d’incloure il•lustracions a tot color gràcies a les cromolitografies ja inclou totes les novetats que la Barcelona de la segona meitat del s. XIX ha incorporat com l’enderrocament definitiu de les muralles medievals que asfixiaven Barcelona com de la construcció de l’Eixample, el monument a Colom, la urbanització del Parc de la Ciutadella... Però aquestes guies i la disbauxa del 1888 ja són figues d’un altre paner que les deixarem per un altre apunt més endavant.