Contes catalans il·lustrats de la Segona República (1931-1939), continuïtats i canvis

A en Sergi Freixes i Jordi Garriga, uns dels culpables de la meva afecció als llibres republicans i comissaris de l’exposició Contes infantils de la guerra.


Aprofitant que el Museu d’Història de Catalunya ha muntat la interessant exposició Contes infantils de la guerra i que fa poc ha estat el Dia de Reis avui parlarem d’il·lustració i llibre infantil a l’època republicana. Esperem que aquest apunt us pugui servir d’al·licient per a visitar l’exposició perquè realment val la pena i cal felicitar al Museu pel plantejament que està realitzant d’aquest espai tant petit però tant ben aprofitat de la recepció. En temps de retallades, quan tots els pressupostos es veuen reduïts i sobretot els de cultura és d’agrair que un museu com aquest, en principi estàtic i que sembla destinat a un públic sobretot escolar, dinamitzi les exposicions temporals de manera intel·ligent amb delicatessens com aquesta. Als Reis d’Orient només cal demanar que es pugui fer una exposició virtual que en deixi testimoni de la feina feta i un catàleg que aprofundeixi en una temàtica com aquesta i que quedin com a record d’una feina ben feta que ha costat el seu esforç de concepció i realització.

Quan analitzem la producció destinada a un públic infantil hem de tenir en compte que és un sector editorial molt divers ja que hi ha diferències d’edat i interessos molt heterogenis dintre d’aquesta franja de lectors. Malgrat que hagi aquests problemes inicials no hi ha cap mena de dubte que tradicionalment aquesta dificultat ha servit per a innovar a través dels il·lustradors, l’experimentació tipogràfica, formats, continguts literaris... Per aquest motiu en els llibres infantils moltes vegades tant el contingut com el continent van junts perquè la il·lustració i l’aspecte físic tenen una importància cabdal a l’hora de fer més atractiu i comercial un llibre. En certa mesura el llibre infantil esdevé un objecte artístic per si mateix per la cura que a vegades hi ha en el seu resultat final.


En el llibre infantil són fonamentals dos conceptes bàsics que poden anar en paral·lel o a vegades fins i tot divergir com són la necessitat d’evasió i l’aspecte pedagògic. L’evasió és important per a atrapar a la lectura al jove lector però moltes vegades s’ha fet massa èmfasi en l’aspecte pedagògic tant de tipus ideològic com catequista. I Catalunya, com veurem, en l’època republicana, i anterior i posterior, tindrà sempre una gran dosi d’aquest aspecte que moltes vegades primarà fins i tot per sobre dels aspectes més lúdics! Com és lògic, les circumstàncies culturals i polítiques queden reflectides en el llibre infantil com molt bé palesa l’exposició esmentada.


La tipologia del llibre infantil també és molt variada per a adaptar-se a l’objectiu que es persegueix i així és com ens podem trobar des dels contes als manuals pedagògics, sil·labaris, cartilles, enciclopèdies, llibres de lectures, catecismes, llibres per a nens i llibres per a nenes... Per una altra part no hem d’oblidar que Catalunya fou el centre de producció editorial més important d’Espanya amb una gran part destinada a l’exportació a països de sud-americans. El pes d’aquesta gran producció editorial d’exportació va tenir elements positius i negatius per al llibre en català ja que el bilingüisme dels lectors catalans permetia obviar aquesta llengua com a mercat.


El llibre en català a més va haver de lluitar a principis del s. XX contra el desconeixement ortogràfic general de la nostra llengua però l’expansió del fenomen d’En Patufet capgirà una situació que posteriorment la Mancomunitat s’encarregà de reblar amb la xarxa d’escoles, biblioteques i amb les normatives fabrianes. En certa manera podríem dir que els llibres i les revistes infantils foren el substitutiu de la manca d’escola catalana que Catalunya ha patit crònicament fora de moments molt concrets. Aquest element substitutiu és el que moltes vegades, massa, l’ha dotat d’un element ideològic més enllà del lúdic.


Quan mirem la producció de llibre infantil d’època republicana ens adonem que hi ha una gran continuïtat amb el període anterior perquè les bases ja s’havien establert i la Dictadura de Primo de Rivera més que anorrear tot el que s’havia fet esperonà l’activitat i l’activisme. La Segona República en aquest cas no fou un canvi sinó una continuïtat que ajudà a consolidar una estètica prèvia però que introduí també de noves que no acabaren de consolidar-se degut el tall del franquisme. Sense cap mena de dubte l’escola republicana obligatòria, pública, laica i mixta hagués canviat una tendència de la que només podem veure alguns elements de renovació estètica com vam poder observar en les cobertes de llibres de literatura per a adults.


Malgrat això en el període republicà es viu una certa crisi de productivitat ja que escriptors de prestigi que s’havien dedicat amb més o menys encert a la literatura infantil com Ferran Soldevila, Rovira Virgili, Josep Carner, Carles Riba, etc. deixen de fer-ho per a centrar-se en una producció que hom considera més intel·lectual. Això també afectà els traductors dels que Carner, Riba o Marià Manent en formaven un elenc imprescindible que garantien certa qualitat en la literatura infantil catalana. Algunes editorials, fins i tot per a abaratir costos, suprimeixen les edicions en català per a centrar-se en les castellanes que garantien unes vendes més grans i la seva exportació.


Pel que fa als il"lustradors el món editorial continuà donant suport als més consolidats com Junceda, Lola Anglada, Llaverias, Joan d’Ivori, Apa... però cada vegada més s’aprofitaren els il·lustradors originals de textos estrangers. Fins i tot com és el cas d’Arthur Rackham l’editorial Juventud/Joventut n’adaptà l’enquadernació a més de les seves il·lustracions per als contes clàssics de Grimm, Anderses i el Llibre de les Fades. El fet que es conservessin els il·lustradors estrangers originals es devia tant al fet de respectar les característiques de l’edició primigènia, per pretigiar l’editorial amb il·lustradors estrangers com per a abaratir costos.

 Hem de pensar que dues editorials catalanes com són Molino i Juventud dirigides per la família Molino i Josep Zendrera respectivament van sortir a l’exterior a imitar noves maneres de fer i de publicitar els seus productes. Per això no és estrany que ambdues tinguessin firmes estrangeres de primer ordre i ambdues innovaren el nostre panorama amb la introducció dels primers pop-up i llibres desplegables. A més l’Editorial Molino fou la primera editorial que es va fer ressò del fenomen Walt Disney introduint els seus personatges a Espanya i fundant la Revista Mickey i creant un club de lectors que va arribar als 55.000 socis. L’èxit de Walt Disney fou tal que se’l piratejà des d’un bon començament, se’n feren versions pornogràfiques i Rafael Tasis es planyia que no es traduís al català. Hem de pensar que aquest tipus de publicacions entrava en contradicció amb publicacions com En Patufet i el seus grups de recolzament com havien estat antigament els Pomells de joventut de gran càrrega ideològica i catalanista.


Pel que fa a les editorials més importants destinades al món infantil cal destacar-ne, a més de les ja citades, l’editorial Meteora que era subsidiària de Joventut o Juventud (en funció de la llengua en què publicava), Muntañola (que plega el mateix 1931), Políglota, Foment de la Pietat, Editorial Catalana, Araluce i Molino (aquestes darreres publicaren íntegrament en castellà). Aquestes editorials publicaren centenars d’obres de tot tipus però molt poques s’atreviren a publicar obres d’origen soviètic com a Madrid va fer l’Editorial Cenit. Aquí com a màxim cal destacar la publicació del llibre de la pel·lícula de gran èxit dintre dels públic infantil anomenat Emili i els detectius, d’E. Kaestner amb fotogrames del film i dibuixos de l’il·lustrador alemany .


Llibres com aquest representaren una autèntica raresa dintre de la producció catalana i és significatiu el record d’infància de Ramon Ribé -autor del bloc Una vida de conte- en que explica una vivència personal a l’entorn d’aquest llibre:
Aquell any els Reis m’havien dut un conte. Se’n deia Emili i els detectius. Encara el tinc. És un llibre gros, amb fotos de la pel·lícula. S’havia publicat abans de la guerra. Estava segur que cap dels companys en tindria un de tan maco i vaig voler presumir-ne. El vaig dur a classe.
Acabàvem de repassar a cor “los pecados capitales” i anàvem per “los artículos de la fe”. No els entenia i m’avorria. Amb el meu llibre obert sobre els genolls (duia pantaló curt) sota un pupitre esquifit, tot ratllat i tacat de tinta blava, llegia d’amagat. De sobte, de cua d’ull, vaig veure una ombra fosca al meu costat.
-¿Qué lee el señor (…)? Aquí el P. Simeón va dir el meu cognom (els profes ens deien “señor”).
Em va agafar el llibre. Se’l va mirar llargament.
-¿No le da vergüenza leer un libro comunista? ¿en catalán?
Als vuit anys jo no sabia què era ser “comunista” i menys encara que l’Erich Kästner, l’autor, ho era. Estic segur que el P. Simeon tampoc ho sabia. Feia servir la paraula com un insult, una condemna.


Aquesta  dinàmica de continuïtat o còpia del que es feia a l’estranger es començà a trencar a través d’alguns llibres concebuts a Catalunya i que pretenien anar una mica més enllà. Destacarem dos casos significatius com són 3 al Pol (1934) d’Àngel Ferran i il·lustrat per Quelus  que ja hem analitzat anteriorment i Els nois de cara al poble (1932) d’E. Serra i Roure i il·lustrat per Grau Sala. Ambdós llibres, a més de comptar amb un format quadrat tenen unes il·lustracions força valentes que estan més en consonància amb l’estètica de les avantguardes europees amb l’afegit que literàriament s’allunyen de les fórmules imperants del moment. Són dues mostres no significatives de tota l’època republicana però que ens deixa entreveure cap a on podria haver anat el món dels contes infantils catalans si la guerra no els hagués aturat.


És significatiu de la nova situació que es començava a crear en època republicana el plantejament que en el pròleg del llibre de Serra i Roure se’ns deixà tota una declaració de principis:
El llibret dóna, d’acord amb la meva consciència social, una educació vitalment democràtica i universalista per als nis. Contra els prejudicis,l familiars de capelletes burgeses, la passió amorosa d’’una caritat, que no és l’almoina, sinó el sacrifici. Contra les insinuacions temoregues dels menestrals, aspirants a burgesos, la serenitat obrera de la igualtat. Contra les elaboracions complicades dels intel·lectuals de casta, la simplicitat del Crist.
Aquesta educació, realitzada pel procediment instintiu, arriba a produir l’esperit de revolta, que és el que de fet interessa en els països socialment endarrerits.

Precisament l’inici de la guerra va significar certs canvis en l’edició de llibres per a infants. Així doncs, tots els llibres marcadament catequistes o de cert regust de sagristia no es publicaren malgrat que si que es continuaren editant, sobretot a través de la revista En Patufet, llibres amb moralina clàssica o fins i tot conservadora. És significatiu que també es publiquessin llibres d'alt contingut ideològic com els Cuentos Estrella amb El gato con botas il·lustrat per Bartolozzi i totalment adaptat per Antoniorrobles -autors que tenien molt èxit a Madrid- en el que se'ns expliquen els contes tradicionals com si d'autèntics revolucionaris i antifeixistes avant-la-lettre fossin els seus protagonistes.


En contraposició a aquest tipus d’obres des del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, es decidí engegar el que s’anomenà la Biblioteca infantívola (1937). Editaren set llibres amb un format estètic semblant al d’Els nois de cara al poble i en els que es convidaren diversos literats i il·lustradors a participar-hi. És una col·lecció que es caracteritza només pel seu format i l’escut de la Generalitat ja que la part literària (auca, poema, conte, història i parèmies amb autors com Salvador Perarnau, Rafael Tasis, Lola Anglada, Manuel Amat i Antoni Rovira i Virgili) i la part estilística dels il·lustradors (Junceda, Obiols, Lola Anglada, Artur Moreno, Antoni Clavé i Xirinius) són ben diverses.


En aquesta diferència és on rau la gràcia d’aquesta Biblioteca infantívola en la que es pretén adoctrinar als infants però no des d’un partidisme ideològic –ja  que n’hi havia massa partits- sinó des d’una moral laica i catalanista. El llibre de l’Auca del noi català antifeixista i humà o el d’El més petit de tots en serien els casos més marcats ideològicament però la resta també participen d’aquest atmosfera combativa que intentava crear nous ciutadans per a un nou món malgrat el moment bèl·lic que s’estava vivint. Aquesta col·lecció podria ser una de les claus que ens permetés albirar què podrien haver estat els contes infantils a Catalunya si no hagués hagut la interrupció franquista i els estranys viaranys que la il·lustració va prendre a partir d'aquell moment. Si voleu aproximar-vos a  aquest món, ja ho sabeu, us espera una petita gran exposició al Museu d’Història de Catalunya.

BIBLIOGRAFIA:

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Barcanova – Biblioteca de Catalunya, 1997

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939). Barcelona, Gremi d’editors de Catalunya, 2005.

VARIS AUTORS. El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui. Palma de Mallorca, Institut d'Estudis Baleàrics, 2008