Als qui sistemàticament han fet lectures restrictives de la Constitució i conceben Espanya com un destino en lo Universal, hereus sense cap mena de dubte de la ideologia dels XXVI Puntos.
Ja fa uns quants ans que un antic alumne, en Bernat Roig Massó -que sempre ironitzava sobre els seus cognoms i el problema que hagués tingut durant el franquisme si els li haguessin traduït al castellà...-, em va mostrar un llibret com aquest, que corria per casa del seu avi i que em va fer picar la curiositat sobre el tema. El vaig trobar al Mercat de Sant Antoni i vaig investigar una mica sobre aquest llibret trobant-me amb unes quantes sorpreses que m'han ajudat a entendre una mica més la relació entre Franco i la Falange.
Un dels problemes de les organitzacions feixistes espanyoles és que van arribar tard, en el sentit que van vertebrar-se quan a la resta d’Europa aquest pensament ja estava plenament consolidat, de manera que va resultar una còpia dels preexistents d’altres països. Allò que pretenia ser essència de Pàtria era i encara és en realitat una còpia d’altres experimentacions. Potser per això li fou tan fàcil a Franco, un militar sense pensament polític concret, controlar el feixisme espanyol i adaptar-lo a les seves necessitats, el que li permeté mantenir-se en el poder 39 anys i no ser bandejat del panorama de política internacional.
Recordem la famosa anècdota de Franco, plena de cinisme, quan va recomanar a un periodista que l’entrevistava: Haga como yo, no se meta en política. I en certa mesura el llibret que avui analitzem és un clar exemple d’aquesta manera de fer i de la manipulació que Franco va fer de tot el que l’envoltava –encara que fossin els seus partidaris- amb la finalitat de tenir-ho tot controlat, o si preferiu lligat i ben lligat.
El llibret, un setzè (11,5 x 8 cm.), és prou il·lustratiu de les maneres de fer pròpies del franquisme i de com es va vertebrar un nou Estat que eliminà tota resta de la 2a República. Fou publicat el 1940 a Barcelona als tallers de Gráficas Reunidas S.A. Té forma de cartera de pell gravada amb l’escut franquista de l’àliga de Sant Joan –inclou el preceptiu lema d’Una, Grande, Libre- i amb el títol del seu contingut: Los XXVI puntos del Estado Español. Unes guardes interiors blaves amb una multitud de jous i fletxes no deixa marge a cap dubte sobre el contingut feixista del llibret.
El primer que hem de tenir present és el concepte dels XXVI puntos com a programa bàsic del franquisme, i conèixer-ne l’origen, ja que la seva gènesi cal trobar-la en els 27 punts que foren la base programàtica de la Falange Española y de la JONS, i que foren redactats per Ramiro de Ledesma, amb supervisió de José Antonio Primo de Rivera, a la manera del programa electoral del partit nazi del 1926.
La Falange va institucionarlitzar-se com a partit feixista entre el 4 i el 7 d’octubre del 1934 i va fer públic el seu programa coincidint amb un moment delicat de la 2a República, com foren els Fets d’Octubre, que afectaren majoritàriament Astúries i Catalunya. Aquests esdeveniments, de caire marxista a Astúries i secessionista a Catalunya, remarcaren encara més la conveniència, als ulls dels feixistes, de posar èmfasi en aquests punts que anaven clarament en contra d’aquests moviments, que Falange considerava perniciosos per a la Pàtria.
L’altra data cabdal per als punts programàtics fou ja en plena Guerra Civil quan, a través del Decreto número 255 (BOE 20 d’abril de 1937) o més conegut com a Decret d’Unificació de la Falange i els Requetés carlins, es va donar origen a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, quedando disueltas las demás organizaciones y partidos políticos. Fou la manera que Franco va trobar per eliminar la diversitat política dintre de la seva zona de control. Amb aquest decret no només acabava amb els partits d’esquerres sinó que també ho feia amb els partits centristes i de dretes, per tal d’imposar ell les seves futures directrius polítiques. Si a més tenim en compte que l’article 3r deia que el Jefe del Estado (és a dir, Franco) es Jefe Supremo de la Milicia, veurem que a partir d’aquest moment concentrava tot el poder, tant el militar (ja havia estat proclamat Caudillo) com el legislatiu, executiu i judicial.
Malgrat les converses prèvies que Franco havia tingut amb la Falange i els Requetés per aconseguir una unificació que semblava complexa, les circumstàncies van facilitar-li l’ocasió ja que aprofità uns esdeveniments violents per redactar ràpidament el decret. Hem de tenir en compte que José Antonio Primo de Rivera havia estat afusellat pels republicans a Alacant, el que beneficià a Franco a tenir una Falange sense un líder clar, i en conseqüència amb una agrupació amb discussions internes per al lideratge i fàcilment controlable. Les disputes internes entre el feixista Hedilla, que en principi estava d’acord amb la unificació si es quedava amb el lideratge del nou partit, i altres membres falangistes esclatà la nit del 16 d’abril de 1937 amb un tiroteig a Salamanca que acabà amb un guardaespatlles dels altres líders mort i un dels d’Hedilla ferit.
Aquella mateixa nit Franco, amb Hedilla al seu costat, anuncià per ràdio que hi hauria el Decret d’Unificació i també l’acompanyà a la manifestació de celebració que es va convocar per a celebrar-lo. Hedilla informà als seus companys que es respectarien els 27 puntos programàtics. El decret, però, no respectava els 27 puntos perquè n’eliminava el darrer punt quedant en els 26 puntos del Estado Español i no de la Falange, i es proclamava a Franco com a Jefe Nacional.
Però, què deia aquest darrer punt perquè Franco no el respectés? El seu contingut dictava la supremacia de la Falange per sobre de tot, inclòs l’exèrcit, en dir que Nos afanaremos por triunfar en la lucha con sólo las fuerzas sujetas a nuestra disciplina. Pactaremos muy poco. Sólo en el empuje final por la conquista del Estado gestionará el mando las colaboraciones necesarias, siempre que esté asegurado nuestro predominio. Franco no estava per pactes amb ningú i d’aquesta manera liquidà el darrer punt que li molestava.
La resta de punts bastien un Estat feixista a la manera del Nuovo Stato italià o l’Estado Novo portuguès. En els primers tres punts ens parla d’Unitat de la Nació (recordem els Fets d’Octubre) i la creença en l’Imperi espanyol amb expressions com la España es una unidad de destino en lo universal i el concepte d’Estado español que curiosament tant èxit ha tingut entre els catalanistes com a eufemisme d’Espanya. La fórmula d’Estado españolés molt intel·ligent per part dels feixistes perquè els estalviava parlar de 3a República –paraula tabú per a ells- ja que no era una monarquia però administrativament se l’havia d’anomenar d’alguna manera. Per aquest motiu quan Franco es trobà amb la mateix disjuntiva utilitzà a tord i a dret aquesta nomenclatura fins que per la Ley de Sucesión del 1947 pogué anomenar a Espanya com a Reino de España.
Dels números 6 al 8 se’ns parla de l’Estat com a màxim òrgan al que tot ha de estat sotmés, fins i tot la llibertat individual perquè solo es de veras libre quien forma parte de una nación fuerte y libre. A nadie le será lícito usar su libertat contra la unión, la fortaleza y la libertad de la Patria. Una disciplina rigurosa impedirà todo intentento dirigido a envenenar, a desunir a los españoles o moverlos contra el destino de la Patria.
L’economia és desenvolupada entre els punts 9 i 22 –els gruix dels punts- en una barreja de tesis corporativistes, sindicalisme vertical, de productores en comptes de proletaris, d’anticapitalisme pseudorevolucionari... propi del feixisme de la primera època a la manera d’Itàlia sobretot però també de l’Alemanya nazi. Aquests punts contenen principis que en diem pseudorevolucionaris com que las riquezas tienen como primer destino -y así lo afirmará el nuevo Estado- mejorar las condiciones de vida de cuantos integran el pueblo. No es tolerable que masas enormes vivan miserablemente mientras unos cuantos disfrutan de todos los lujos. Malgrat les grandiloqüents paraules les autoritats feixistes de tots els països són els primers en abandonar-les quan prenen el poder ja què el capital és el capital i les seves formes de pressió són múltiples per a tots els règims. Per això els feixismes han desenvolupat més tota la faramalla patriòtica, estètica i altres elements superficials que entrar de manera directa a temes econòmics de renovació tant de l’agricultura (parlen de treure terres a terratinents!) com de la indústria.
Els punts 23 i 24 ens parlen de l’educació controlada per l’Estat amb una disciplina rigurosa de la educación, conseguir un espíritu nacional fuerte y unido e instalar en el alma de las futuras generaciones la alegría y el orgullo de la Patria. Todos los hombres recibirán una educación premilitar que les prepare para el honor de incorporarse al Ejército nacional y popular de España. En el punt 25 es reconeix el paper del catolicisme en la tradició espanyola malgrat que li retalla influència i la sotmet quan diu que la Iglesia y el Estado concordarán sus facultades respectivas, sin que se admita intromisión o actividad alguna que menoscabe la dignidad del Estado o la integridad nacional.
El darrers punts, el 26 i 27 parlaven de la seva Revolució Nacional però Franco, com ja ho hem comentat, només va acceptar el 26 (Falange Española de las J.O.N.S. quiere un orden nuevo (...) en pugna con la resistencia del orden vigente, aspira a la revolución nacional. Su estilo preferirá lo directo, ardiente y combativo. La vida es milicia y ha de vivirse con espíritu acendrado de servicio y de sacrificio). Pel que es veu aquesta violència combativa que Falange mai va dubtar en utilitzar era permissiva si anava contra els republicans però no contra l’exèrcit i per això Franco va suprimir el punt 27.
En l’aspecte bibliogràfic no podem deixar passar per alt que la seva estètica intenta imitar els documents, com les executòries, que sortiren de les cancelleries reials de l’època dels Reis Catòlics i dels primers austries. Era una possible estètica que enllaçava el franquisme amb la suposadaUnidad española dels Reis Catòlics. En certa manera també lligava aquesta estètica de cal·ligrafia gotitzant amb la lletra utilitzada per Alemanya i que en un primer moment Hitler va promocionar fins que va començar a córrer el rumor que la lletra gòtica derivava de la cal·ligrafia hebrea...
El contrast entre enquadernació de pell amb l’escut de l’Espanya franquista gravat en or –imitant una documentació tipus passaport- i l’interior amb pàgines guarnides amb sanefes decoratives és si més no curiós. foren dissenyades per Pedro M. Tavera (del Real Círculo de Bellas Artes de Madrid) intentant en tot moment fer una estranya barreja entre una estètica antiga i una estètica moderna amb elements del s. XX. Aquesta estètica retardatària, però, no triomfà perquè la tradició gòtica quedava molt bé per a diplomes i documents protocol·laris però eren de difícil comprensió perquè la lletra humanística d’impremta era molt més clara i hom ja hi estava acostumat. Aquesta estètica que podríem anomenar Imperial fou una de les possibilitats plàstiques que foren arraconades per altres propostes en una cerca desesperada de les autoritats franquistes de tenir una estètica pròpia com la Itàlia de Mussolini o l’Alemanya de Hitler.
Aquesta estètica no va tenir èxit i quedà com un element residual per als diversos diplomes, documents, certificats, títols... que les autoritats municipals i d’altres institucions donaven en reconeixement a càrrecs del Règim i al propi Franco com a fills adoptiu. Altres propostes, més properes a l’avantguarda tingueren efímerament més èxit perquè la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial deixà al franquisme ben desorientat i amb ganes de canvis estètics per a poder-se mantenir en el poder durant 40 anys. Curiosament, el 2005 a Valladolid, en van fer un facsímil d’aquest llibret...
Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva proclamació
