L’ensulsiada de Catalunya (1939), darreres publicacions abans del genocidi cultural

S’ha parlat de si es pot escriure després de l’Holocaust però mai s’ha reflexionat de si es pot escriure i publicar amb l’espasa de Damocles d’un genocidi cultural al damunt com el que va patir Catalunya avui fa setanta-tres anys. Com que ja hem analitzat en vàries ocasions les primeres publicacions en català després del 26 de gener del 1939 (Calendari del pagès i Sonata a tres tiempos de Miquel i Rius) ara volem incidir sobre els llibres publicats en els darrers dies d’una República moribunda i d’una Catalunya tocada de mort.

En primer lloc hem de ser conscients que molts d’aquests llibres foren publicats en una carrera a contracorrent perquè els seus autors i promotors tenien molt clar que la seva publicació seria prohibida per les autoritats feixistes només pel sol fet de ser escrites en català, independentment del seu contingut. Per aquest motiu parlem de genocidi en adaptar-nos a la Convenció per a la prevenció i repressió del crim de genocidi, aprovada per les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948:
En aquesta Convenció significa igualment genocidi qualsevol acte deliberat comès amb la intenció de destruir la llengua, religió o cultura d’un grup nacional, racial o religiós amb motiu del seu origen nacional o racial o creences religioses com:
a)    Prohibir l’ús de la llengua del grup en les seves relacions diàries, a les escoles o en la impressió de publicacions escrites en la llengua del grup.
b)    Destruir o impedir l’ús de biblioteques museus, escoles, monuments històrics, llocs de culte o altres institucions i objectes culturals del grup.


Hom fou conscient que les noves autoritats autoritàries pretendrien anorrear el català com a idioma per considerar-lo per se com a idioma separatista tal com manifestaren:
El Caudillo Franco formula la promesa solemne de respetar en Cataluña todo lo auténtico e íntimo de su ser y de su autarquía moral que no aliente pretensiones separatistas, ni implique ataques a nuestra sacrosanta unidad. Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido (...) (Ban de Don Eliseo Álvarez Arenas, Jefe de los Servicios de Ocupación de Barcelona, 1938). Malgrat bans i declaracions com aquesta és curiós que el català, com a idioma, no tingué cap llei que el prohibís per a la seva publicació (no així en la retolació al carrer i en altres àmbits) però la censura prèvia va fer-lo inviable de facto com veurem.



Entre els llibres publicats abans de l’ensulsiada podem trobar gèneres de totes menes, des de poesia, teatre, novel·la, propaganda política, traducció d’obres clàssiques i estudis científics. Per donar una ullada d’aquesta varietat  molt representativa de la República avui hem seleccionat cinc dels darrers llibres publicats entre el 15 de novembre del 1938, quan les tropes feixistes traspassaven l’Ebre en direcció a Barcelona, i el 26 de gener, quan aquest centre editorial cau definitivament. Analitzant per sobre aquests llibres podem veure que les circumstàncies de cadascun d’ells és diferent i amaga una història humana al darrera, representatives del moment de por i caos.

Entre els llibres que analitzem hem de diferenciar dues tipologies com són els de publicacions propagandístiques per a una institució i una editorial de llarga tirada i després les altres publicacions que podem considerar autoedicions per seu restringit tiratge. Els primers utilitzen un paper corrent i els darrers el paper té una certa qualitat i les edicions a més de ser numerades en pocs exemplars acostumen a anar signades per l’autor. Aquestes darreres edicions de connotacions luxoses que es produïren al llarg de la guerra tingueren els seus detractors davant l’escassetat del paper en èpoques bèl·liques. Així doncs, L. Castedo el 4 de juny del 1937 denuncia a Treball, òrgan del PSUC, que la 1a Fira del Llibre que s’inaugurà ahir no pot, de cap manera, seguir aquesta direcció exclusivament comercial. Una Fira del Llibre a la Catalunya antifeixista d’avui, ha d’ésser un mitjà, un procediment utilíssim a facilitar l’autoeducació del treballador. No pot ésser un negoci de llibreters desaprensius. Hem comparat una llista de llibres que dóna la Comissió Oficial. Hi hem anotat dues o tres obres de preus assequibles. Les altres excedeixen de molt al que un obrer pot esmerçar en un llibre. Deixem-nos, definitivament, de preciosismes editorials. Al treballador solament li interessa poder llegir una lletra clara, espaiada, assequible i de pocs diners. Res més. El que tingui cantoneres daurades i magnífics gravats a l’interior, poc li importa. Notes aclaratòries del text, sí; com més millor. Devessalls de paper couché, portada i contraportada d’alts vols.

El primer llibre que analitzem és el que publicà la Conselleria-Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona titulat Escola del Mar del que en Pere Vergés en fou l’autor com a director i ànima d’aquesta escola emblemàtica pel seu ensenyament avançat. Fou un llibre de clara propaganda política i per aquest motiu fou políglota (català-castellà-francès-anglès) per a denunciar els bombardejos de Barcelona personificats en el que destruí l’Escola del Mar el 7 de gener del 1938. A la portada del llibre hi consta que fou publicat el juliol del 1938 però en realitat no fou imprès fins a principis del 1939 que és quan La Humanitat en fa referència.

El llibre és l’únic text del seu autor en el que parla directament a la seva pedagogia d’una manera global. Va acompanyat d’una sèrie de fotografies –de les que després se’n feu un tiratge raríssim de postals- que il·lustren la vida quotidiana de l’escola. El llibre però és d’una raresa extraordinària ja que en biblioteques públiques només n’hi ha set exemplars. Tinc el convenciment que l’edició fou destruïda pel mateix Pere Vergés que devia témer les represàlies de les noves autoritats franquistes que s’apropaven. Vàries coses m’hi fan pensar en aquesta autodestrucció per no ser delatat: l’escassetat dels llibres existents actualment i el fet que només es conservi un exemplar en l’actual biblioteca de l’Escola del Mar però no en les escoles Garbí i Pere Vergés d’Esplugues i Badalona que fundà posteriorment a la seva jubilació del 1965, malgrat que la biblioteca escolar fou i és un dels eixos vertebradors del seu ideari pedagògic.

L’altre element que m’hi fa pensar és que si el 50 % del professorat de Catalunya fou depurat pels franquistes... com pot ser que el director d’una de les escoles emblemàtiques de la renovació pedagògica de la Mancomunitat i de la República de Barcelona continués en el seu càrrec? Malauradament les seves memòries dictades a Robert Saladrigas (1973) acaben quan l’escola fou bombardejada i no ens diu res d’aquesta publicació i tampoc hi figura aquest interessantíssim llibre com a bibliografia de les memòries. Hi podem veure com Pere Vergés durant la guerra fa la viu-viu i té com a objectiu tirar endavant l’escola contra tots els impediments per la qual cosa no dubte en afiliar-se a l’UGT per no tenir problemes i a parlar amb qui calgui per aparentar una normalitat malgrat la guerra. Tenint en compte la seva biografia, com va poder superar el qüestionari de depuració que es passava als mestres?:
¿Hacía actos de propaganda política? ¿Cuáles?
¿Pertenecía a alguna sindicación?¿La propagaba?
Periódicos a qué estaba suscrito o que más leía.
¿Se le puede considerar adicto al Glorioso Movimiento Nacional?

La depuració no fou una tasca innocent sinó ben vertebrada com ho comprovem en el discurs pronunciat a Pamplona el 1945 pel cap del Servei Nacional d’Ensenyament Primari, Romualdo de Toledo y Robles:
En el Magisterio español y en todos los cuerpos del Estado se está procediendo a una depuración que pronto será regulada de modo definitivo. No quiero mirar hacia el pasado, sino hacia el porvenir, y decir a los maestros españoles, que el régimen del porvenir, mientras yo regente la Educación nacional, será un regimen de confianza, porque espero que el montón de muertos que tenemos ante nuestra vista, y la sangre derramada, bastarán para que aquellos que tuviesen un resto del error pasado en el fondo de sus conciencias, se incorporen llenos de entusiasmo a los nuevos dogmas de la Patria. Esa experiencia tràgica no la ha vivido España en vano, y el fundamental deber, el primero que tiene el Gobierno de España, es hacer que no sean infecundos en ningún terreno los sacrificios de nuestros muertos. Y yo tengo la conciencia segura de que si hoy no arrancásemos con mano dura esa semilla silencionsamente arrojada en el surco, com dice Fernando de los Rios, no podríamos tener la esperanza de una salvación definitiva para la Patria. Y yo siento gravitar sobre mi consciencia esa responsabilidad, y por mi no ha de quedar; y yo creo que tampoco por vosotros.


En un recent article publicat a La Vanguardia per Jordi Font –director de l’Institut del Teatre i antic alumne de l’Escola del Mar- ens dona la clau en explicar una anècdota  en la que malgrat totes les humiliacions que Pere Vergés havia patit queda molt clar que el seu objectiu era continuar la seva tasca pedagògica com si d’un designi superior es tractés. Això és el que explicaria la voluntat de fer desaparèixer els màxims exemplars d’aquest llibre que ja no tindrien difusió ni interior ni exterior per a salvar el seu projecte pedagògic. I podem observar com el seu objectiu quedà preservat i que els pocs exemplars sobrevivents no el van delatar.


El següent llibre, el Faust de Goethe, que ja el vàrem comentar en un apunt monogràfic  , és potser el que podríem anomenar com el darrer dels llibres “normals” publicats en aquest període. És una molt bona traducció de Josep Lleonart –amb correcció estilística de Sebastià Sánchez-Juan- de l’obra de Goethe, de difícil traducció, però que es va tirar endavant per tal de poder celebrar els 10 anys de l’editorial. Per això es va fer l’esforç en publicar-lo malgrat saber que les tropes franquistes estaven entrant en territori català. La portada fou dissenyada per Les -Ángel Lescarboura- i tot el llibre fou concebut com una petita joia que intentava posar el català al nivell de les llengües majoritàries pel que fa a traduccions.

El juliol de 1938 Edicions Proa deia que si no hagués estat la guerra, que ha impossibilitat de tenir paper regularment (...) avui la col·lecció constaria de més de cent títols en compte dels 90 que arribà a publicar. Aquests impediments propis de la guerra però no frenaven la seva activitat i així en la revista Meridià, el febrer del 1937 es reconeixia que l’Editorial Barcino i Edicions Proa, són les úniques entitats editorials que amb llurs publicacions, més o menys regulars, mantenen l’existència del llibre català. La resta d’edicions i editorials estaven sotmeses als nous vents que corrien amb la guerra i restaven fora del que podríem anomenar “la normalitat editorial”. Per aquest motiu l’Albert Manent i en Joan Crexell comenten que l’últim gran llibre que va sortir al final del 1938 o al començament de gener del 1939 fou el Faust de Goethe en traducció de Josep Lleonart, publicat per les Edicions Proa amb motiu del Xè aniversari de la seva fundació. Catalunya no podia oferir millor comiat a les acaballes d’ésser un país culturalment lliure.


El tercer llibre interessant d’aquest darrer període és el que per Nadal del 1938 edità el Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Carles Pi Sunyer com a nadala de felicitació amb un curt tiratge de 200 exemplars destinat a les seves amistats. El llibre titulat La porta obertaés una petita obra de teatre simbolista de ressons orientalistes. Fou una edició feta amb molta cura i il·lustrada per Josep Narro, amb paper Ingres que li dona un aspecte luxós malgrat les seves petites dimensions i que sorprèn en els moments en que vivia Catalunya en aquell moment però tenint en compte qui era l’autor... Malgrat això, hem de veure-hi un esforç per continuar dintre de la normalitat per part del Conseller de Cultura que va proclamar en la inauguració de la 2a Fira del Llibre que poques vegades s’haurà donat en el curs de la història, l’exemple d’un poble que, enmig de la lluita, malda per les coses de l’esperit i de la cultura. No podem deixar de veure aquesta nadala com un comiat adreçat als seus amics, segur com n’estava Carles Pi Sunyer que només l’esperava l’exili o l’afusellament per les seves responsabilitats al càrrec d’una conselleria de la Generalitat.

Per una altra banda el 12 de gener del 1939 el poeta Sebastià Sánchez-Juan, actualment conegut pels cal·ligrames que va publicar en el llibre Fluid en els primers moments de la seva carrera literària que per la resta de la seva obra. El llibre fou publicat per “Edicions 3 eren 3” –vinculada a Editorial Políglota- el 1939 i es titulà Prismes i fou una antologia dels seus llibres anteriors (Fluid, Constel·lacions, Elegies, Cua de gall, Divacacions i Cançons i Poemes), amb pròleg de Josep Lleonart i un apèndix on incorpora les rectificacions que va fer respecte de les primeres edicions. Curiosament el llibre no incorporà cap dels seus cal·ligrames que el farien més conegut posteriorment degut a que en certa manera va renegar d’aquesta poesia més experimental. Malgrat estar publicat dues setmanes abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona el llibre va ser autoritzat a ser distribuït -discretament- gràcies a que Sebastià Sánchez-Juan -persona de conveccions religioses i contrariat per les persecussions anticlericals de la guerra- es posà al servei dels feixistes i n’esdevingué un dels funcionaris de la censura a Barcelona i a partir d’aquest moment només publicà en castellà.

El darrer cas és el de Joan Amades qui durant tot el 1938 ja va anar publicant els seus llibres d’estudis folklòrics (11 en total) per ser distribuïts en reduïts cercles mentre treballava de funcionari administratiu (no tenia estudis universitaris) per al Museu de Tradicions Populars. La distribució dels seus llibres funcionava d’una manera casolana, com una petita empresa familiar, amb uns quants mecenes que l’ajudaven comprant les seves publicacions perquè pogués subsistir econòmicament.  Quan esclatà la guerra Joan Amades estava preparant el llibre El vestit tipic, un estudi molt ben estructurat dels països de parla catalana durant el s. XIX, conscient que hem procurat, fins on ens ha estat possible,de recollir la darrera alenada del nostre vestit típic, no tal com és –gairebé no n’ha arribat res a la nostra generació-, sinó tal com havia estat en extingir-se. No ens proposem d’investigar què havia estat el nostre vestit enllà del temps, tasca que considerem plena d’esculls i de llacunes. Ens donaríem per molt satisfets si assolíssim només d’investigar la fesomia del nostre vestit a les seves darreries.


D’aquest llibre en Joan Amades ja en comptava amb les proves d’impremta quan entraren les tropes franquistes. Conscient que era un llibre d’estudi específic del segle XIX i que no tenia res de polític el presentà a les noves autoritats a impremta el 23 de març del 1939 segons consta al costat del segell de Governació. El llibre, però, no fou autoritzat i com explicà Consol Mallofré, cunyada d’Amades i activa col·laboradora, en entrar els franquistes van ordenar que tot el que estigués en impremta calia dur-ho a la censura. Així ho van fer portant-hi un exemplar de proves. Els van dir: “vuelvan mañana”. L’endemà Sánchez Juan (el mateix que en aquells moments distribuïa el seu llibre de poesies en català) els va dir que no estava permès imprimir-lo. Aleshores Amades li va demanar: “És que hi ha alguna cosa contra el règim? Jo faig folklore, no pas política”. Sánchez Juan respongué: “No, però és que està escrit en català. Tradueixi’l i publiqui’l”. I així ho va fer, i destruí el plom de l’edició catalana, tot guardant-se un exemplar de les proves. Aquest exemplar únic és el que es conserva al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC), on es custòdia el llegat de Joan Amades i que ens l’han deixat consultar i que el podeu consultar en xarxa.


Joan Amades, que havia estat depurat com a administratiu del Museu per catalanista i que no comptava amb un sou per a mantenir la família, traduí el llibre al castellà i en feu un tiratge de 350 exemplars (25 dels quals en paper de fil i les il·lustracions aquarel·lades). Aquesta traducció és gairebé una rèplica exacte de l’exemplar català amb alguna il·lustració de més i alguns canvis (sobretot afegits) que milloraven l’edició anterior molt lleument. Només hi consta un lacònic edición corregida y aumentada, traducida del original catalán por el mismo autor que delaten una certa ràbia però cap referència a l’aconsellada i gairebé preceptiva frase Año de la Victòria ni cap mena de colofó on hi constés quin dia i onomàstica coincidia quan es va publicar del 1939 perquè llavors es veuria obligat a incloure la fatídica frase.


Com va dir Joan Oliver l’11 de març de 1938 a la revista Meridià: els escriptors només poden col·laborar a l’obra de redreçament i millora del país d’una sola manera: produint literatura, bona literatura, obra artística, de la que salva el temps i l’espai, i ennobleix el nom i la memòria d’una terra i fixa una personalitat nacional en l’assemblea dels grans pobles. Com hem pogut veure en aquests cinc casos, totes les motivacions per a escriure i publicar fins al darrer moment  foren diferents i la seva manera d’actuar després d’aquell 26 de gener del 1939 també. L’exili, la resistència interior o la col·laboració foren les úniques sortides a l’ensulsiada provocada pels feixistes.

BIBLIOGRAFIA

CREXELL, JOAN. El llibre a Catalunya durant la Guerra Civil. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990.

GONZÁLEZ-AGÀPITO, JOSEP I MARQUÈS I SUREDA, SALOMÓ. La repressió de professorat a Catalunya sota el franquisme (1939-1943). Barcelona, Institut d’Estudis Catalnas, 1996

MANENT, ALBERT i CREXELL, JOAN. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988.

MARQUÈS, SALOMÓ. L’exili dels mestres (1939-1975). Girona, Llibres del segle, 1995

SALADRIGAS, ROBERT.  L’Escola del Mar i la renovació pedagògica a Catalunya. Converses amb Pere Vergés. Barcelona, Edicions 62, 1973.